Parlar del trail Vielha-Molieres 3010 com una marató de muntanya es quedar-se molt curt. La seua distància, 43 km, enganya. El seu desnivell positiu, 4200 m., ja comença a situar-nos en altre nivell més pròxim a les ultres. I el fet de passar per un dels 3000 del Pirineu ja li dona un toc especial i totalment alpí. Com aquell que diu, la carrera “soles” te tres pujades: uns 1600 fins al Montpius, altres 1600 fins al Molières i algo mes de 800 fins al port de Vielha. Anem als fets.
La carrera era la culminació d’una setmana de vacacions a la Val d’Aran en companya de Bea. Tras la preparació que havía portat fins a la setmana anterior amb eixides, en solitari o acompanyat, per les tòrrides terres del sud valencià, a voltes fent quilòmetres a mes de 30º, vaig ser conscient que no calia còrrer eixos últims dies i els vaig dedicar a fer senderisme per tota la vall. El ritme tranquil i l’us de bastons era l’única part de entrenament que calia reforçar eixos dies.
Arribat el dia 16 de juliol, eixim a les 6.30 h. des de l’ajuntament de Vielha prop de 400 participants, un d’ells el company del Club Xacka, en direcció al poble de Gausac. Arribe corrent fins a l’eixida del poble: 1 km corrent i para de contar. A partir d’ahí, senda i desnivell cap a amunt… En primer lloc arribem a la Bassa d’Oles, primer punt de control i de beguda, i seguim fins al cim del Montcorbison (2172 m.), Tuc des Letassi (2177 m.) i abans de pujar al Montpius (2276 m.) tenim el segon avituallament al Santet Casau. Enllacem ja en la baixada a Artiga de Lin on al principi es pot trotar pero conforme baixem es fa mes pronunciat el desnivell per les praderies d’herba (que havien segat amb desbrossadora per marcar el trajecte i evitar esvarons…) i hi ha que contindre les cames per evitar caigudes o accidents.
Arribe a Artiga de Lin (km 14) en 3 h. i 7 minuts, aproximadament el que tenia previst, on m’esperava Bea. Reposte líquits i menje alguna cosa i tras uns minuts continue camí cap al Coth des Aranesi: 4.4 km i +1000 m. Esta pujada es la de major inclinació de la carrera: la marxa es lenta i penosa. Anem guanyant altura i passant per alguns ibons i al costat de les poques taques de neu que queden en els racons mes umbrosos. Arribem a este quart avituallament, on inicialment soles havia aigua però que també es prou complet. I aprofitem que está al costat d’un xicotet llac per a refrescar-nos. Seguim ja cap al cim del Molières i el recorregut continua inclinat i penós pero almenys va obrint-se l’escenari i l’aire fresc d’altura contribueix a refrescar el cos. Aqui estem caminant per damunt de granit arrodonit i polit del que fa molt de temps hauria segut el fons d’una glacera. Finalment arribe als 3010 m. del cim del Molières on tenim un avituallament complet (els helicòpters fan miracles…). Me faig la foto al cim i continúe per la corda pero em diuen que no es cap allà sino per la cresta que eix del cim on hi ha que fer una destrepada en un pas aeri, amb l’ajuda de corda. Seguim baixant per la senda, per dir alguna cosa, pero es terrible i impossible de trotar: els ritmes de baixada son pareguts als de muntada en estos primers quilòmetres de descens. Fins que no estem prop de les cascades de Conangles no es fàcil còrrer i ja baixem trotant fins a l’avituallament de la boca sud del tunel. Km 27 (encara) i 8 h. 30 minuts: les 3 de la vesprada. Menje un poc de pasta i altres coses i aprofite el riu que està al costat de la carpa per a refrescar-me.
Menjat i refrescat, reemprenem la marxa cap al port de Vielha amb la calor que ens envoltava. Es trata de la ruta que comunicava la Val d’Aran amb la resta d’Espanya abans de la construcció del tunel ascendint fins a 2434 m. En la part baixa apenes circula l’aire i la pujada es fa molt pesada. Aprofitem les aigües del barranc per a refrescar-nos quan els travessem. A mitat pujada torna l’aire a circular i refrescar-nos pero encara queda mes desnivell que superar… fins que, a poc a poc, arribem al Port de Vielha on unes voluntàries fan sonar uns “cencerros” per animar als participant que arribem. Iniciem l’últim descens i, a pesar de que els primers quilòmetres son algo complicats, la senda millora i permiteix còrrer amb facilitat. Era l’hora de soltar les cames i gastar l’energia que quedava i no haviem gastat fent senderisme en tots el quilòmetres anteriors. Passem per l’avituallament de Sarraera, a 4 km de meta, ens fiquem en la improvisada dutxa que havien fet amb una manguera, menjem meló i tirem cap a baix corrent. L’arribad a Vielha es fa de rogar pero finalment entre per la part alta de la ciutat i baixem cap a la meta.
Entre amb un temps de 11 h. 52 minuts encara que la cosa realment important es que havia acabat. I sense excessives molèsties estomacals i els últims 9 km corrent als ritmes mes alts de tota la marató! En la classificació finalitze el 197 i el 92 dels veterans.
Vos convide a llegir la crònica de la revista Trail sobre la carrera per a fer-vos una idea objectiva de tot el que conte. I veure l’espectacular galeria de fotos de Quim Farrero.
I aqui deixe el video que vaig gravar durant la carrera:
REMITJONS 