Tollos, barranc de Malafí i Benimassot

El barranc de Malafí

Tollos es el municipi amb menys població d’Alacant i mai ho haviem visitat així que vam aprofitar que estavem de vacacions i el 8 de juliol vam fer una visita i una ruta senderista pel barranc de Malafí. Donada la calor prevista, no vam planificar cap pujada muntanyera i ens vam limitar a explorar el sender PR-CV 168 que passa per Tollos i travessa el citat barranc cap a Castell de Castells. L’itinerari que vam fer parteix del parc infantil a l’entrada del poble i va ser en descens durant 7 km, tornant pel mateix lloc.

Una visita exploratòria per una zona espectacular pels seus paredons i orografia. Destaca la impressionant cresta del Racó d’Espinal, al principi del barranc. No és un paratge molt concorregut i en quant la calor ens abandone podria permitir completar el PR citat o una ruta circular pujant a la serra d’Alfaro. Queda pendent…

El Trail Vielha-Molières, una marató de muntanya brutal…

Pujant el tram final del Molières

Parlar del trail Vielha-Molieres 3010 com una marató de muntanya es quedar-se molt curt. La seua distància, 43 km, enganya. El seu desnivell positiu, 4200 m., ja comença a situar-nos en altre nivell més pròxim a les ultres. I el fet de passar per un dels 3000 del Pirineu ja li dona un toc especial i totalment alpí. Com aquell que diu, la carrera “soles” te tres pujades: uns 1600 fins al Montpius, altres 1600 fins al Molières i algo mes de 800 fins al port de Vielha. Anem als fets.

La carrera era la culminació d’una setmana de vacacions a la Val d’Aran en companya de Bea. Tras la preparació que havía portat fins a la setmana anterior amb eixides, en solitari o acompanyat, per les tòrrides terres del sud valencià, a voltes fent quilòmetres a mes de 30º, vaig ser conscient que no calia còrrer eixos últims dies i els vaig dedicar a fer senderisme per tota la vall. El ritme tranquil i l’us de bastons era l’única part de entrenament que calia reforçar eixos dies.

La nave, de Tomás Salvador

Andaba buscando alguna novela de ciencia ficción más allà del archiconocido Isaac Asimov y he descubierto ésta a través de Los libros de Zoe, del amigo Juan Carlos Pereletegui. Podría decirse que Tomás Salvador fue de los primeros autores españoles en embarcarse a escribir en este género, que él llama fantasía-científica, allá por los años 50. El argumento: una nave vagando por el espacio interestelar con miles de humanos 700 años después de haber despegado de la Tierra. Ya no hay conciencia de la pertenencia a la Tierra ni a sus orígenes, el lenguaje se ha ido perdiendo, la iniciativa, la ciencia, el conocimiento, el tiempo… Y además divididos en dos clases sociales: los kros, que habitan los espacios iluminados y los wit, que están ocupando los niveles oscuros abandonados por los primeros y sometidos a ellos.

Y un protagonista: Shim, hombre de letras, encargado de anotar en el libro de la nave los hechos más relevantes de su acontecer. Y de paso leer lo que escribieron sus antecesores y descubrir así la verdadera historia de la nave.

Por las calas de Calnegre

El sábado 25 de junio decidimos visitar el parque regional de Calnegre y Punta Cope y concretamente por su parte norte. Para ello nos dirigimos al pequeño pueblo costero de Punta de Calnegre, perteneciente a Lorca, desde donde iniciamos la ruta. Está descrita en esta página de wikiloc perfectamente con lo que nos ahorramos explicaciones. Nosotros ya salimos muy tarde y no pudimos hacerla completa pero subimos al vértice geodésico de la Panadera y proseguimos toda la ruta por la costa hasta la tercera cala: la de San Pedro, donde ya nos dimos un baño y regresamos por la pista para vehículos por la que se puede acceder tanto a ésta como a la de Calnegre y la del Baño de las Mujeres.

Nuestro último tesoro, de J.C. Rosa

Rebuscando ayer por la estantería encontré este librillo de poco más de 100 páginas escrito por Josep Casanova. Nuestro último tesoro prometía escritura rápida y sorprendente y para ello el tema eran cuatro jubilados internados en un aburrido geriátrico. No parece a priori un tema muy trepidante… pero empecé a leerla.

Al cabo de unas horas había acabado el relato y había habído risas, intriga, persecuciones policiacas y mucho más de lo esperable. Totalmente recomendable. Y encima ha resultado que el autor es de Novelda! ¡Ésto es lo que se llama un libro km 0!

Una observación: en la esquina superior derecha del libro aparece un +18. ¿Será por drogas? ¿Sexo? ¿Violencia? ¿O quizás todo ello al mismo tiempo? Ahí lo dejo.

En fin, os dejo el enlace al blog del autor por si quereis saber algo más de él porque es alguien al que hay que seguirle la pista, sin duda.

Trail de Orihuela i campionat autonòmic 2022

Tornem a la serra d’Oriola a fer la seua carrera per muntanya amb el mateix recorregut que 2019. Esta vegada era campionat autonòmic individual i per clubs de la FEMECV. Eixim a les 8 per a intentar esquivar la calor, cosa que s’agraeix. El recorregut era prou tècnic excepte els últims quilómetres que es podien còrrer prou.

El resultat: 3 h i 1 minut, 52º de la general i 7º Màster per als 22.5 km i +1300 m. I per clubs hem quedat els quints, que no està mal per a ser la primera vegada que competiem amb equip a un campionat autonòmic.

Comencem la ruta 99: Torralba del Pinar, Villamalur, Pavías i Higueras

Torralba del Pinar

Aprofitant que estavem en Montanejos, el diumenge 15 de maig vam decidir visitar alguns pobles de la zona i qué millor que fer-lo als mes xicotets i genuïns. Feia unes setmanes que vaig conèixer la iniciativa Ruta 99, per a divulgar els municipis valencians amb menys de 100 habitants i teniem varios d’ells relativament aprop. Així que vam anar de Montanejos a Montán i vam agafar el camí veinal asfaltat (que no carretera), pero perfectament transitable que ens portaria a introduir-nos a la Serrà d’Espadà i en concret a Torralba del Pinar.

Un camí totalment solitari de cotxes que ens conduïa entre boscos, curves, pujades i baixades a este primer poblet: Torralba del Pinar. Abans d’entrar, visitem l’ermita de Sta. Bárbara i aparquem al poble per a recòrrer els seus carrers i admirar les vistes. El dia anterior, ja haviem estat aquí perque passava la carrera de Montanejos a la Vilavella, pero feia falta un passeig mes relaxat. I en un dels dos bars, segellem el passaport de la ruta.

De Montanejos a la Vilavella

preparats a Montanejos

Tornem a un campionat autonòmic de llarga distància de la FEMECV i en este cas, a un recorregut que no havia fet: eixir de Montanejos fins a la Vilavella, al costat de Nules. En total 64 km i +2300 m i un desnivell negatiu, superior, al contrari que la MiM. Es tracta del recorregut del GR 36 que travessa tota la Serra d’Espadà.

A les 7.30 h. no haviem mes d’un centenar de participants a la linea d’eixida, entre la modalitat federativa i la Open. Era la primera edició de la prova. I ja anuncien que la del 2023 serà al revés: de Vilavella a Montanejos. Es dona l’eixida del centre de Montanejos i eixim del poble per un estret i bonic pont que ens porta a una pista forestal i durant molts quilómetre eixa es la tònica: pistes forestal, sendes en bon estat i algún tram de camí asfaltat en aproximar-nos als pobles. Ho comente en algún corredor de la zona i confirma que esta primera part de la carrera es així i que les dificultats o les zones més tècniques están en la segona part, a partir d’Alcudia de Veo. Així que dubte entre intentar no correr massa, pero les zones tampoc donaven per a caminar majoritariament, o còrrer en esta part per a intentar eliminar hores de calor de la última part.

Al Despenyador per la penya El Flare

El 16 d’abril vam fer la ruta des de Xorret de Catí al Despenyador pujant per la prop del pic del Flare. En concret vam anar per baix de les parets d’escalada que es una ruta molt espectacular i entre parets de roca. Per a repetir… Al final la ruta van ser 10 km i +540 m.

El trail Umbría la Plana, de Enguera

l’equip!

El dissabte 23 d’abril ens desplacem a Enguera a participar en esta carrera, que no coneixiem: el Trail Umbria-La Plana. Vaig fent equip amb Vicent, Xacka, Jaume i el Xato. Una prova de 20,5 km i un desnivell positiu no molt habitual per a una mitja marató: +1500 m. Quan arribem ens enterem de que per la nit va ploure abundantment en la zona i així ho vam comprovar: mes que terra era fang el que xafavem i la pedra banyada tampoc permitia donar els passos amb seguretat. Aixó unit a un recorregut molt, molt técnic: roca karstica molt irregular, sendes molt estretes i pendents de pujada en les que a voltes havia que agafar-se a la roca amb les mans o a cordes.