Serra de la Solana cap a la font del Nano i la de Gamellons

Este diumenge 7 de juny hem eixit Óscar, Javi i Miguel Ángel cap a Beneixama. No havia tornat a la zona des de l’incendi forestal que va cremar la Serra de la Solana. Un espectacle trist passar pels senders que fa una anys está en verds i vore soles els esquelets negres dels pins. Fins a la emblemàtica torreta de vigilancia forestal es va cremar… Afortunadament la part de darrere apenes va patir el foc i es conserva verda i exultant. Encara que també tocada per la Dana de principis d’any que va tombar nombrosos pins.

Chasing Ice, de James Balog

Tremendo documental sobre el retroceso mundial en los glaciares. James Balog, preocupado por el efecto del cambio climático, se plantea hacer un reportaje fotográfico en el que se pueda visualizar fácilmente la gran transformación, a peor, que están sufriendo los glaciares como una herramienta para concienciar sobre la necesidad de actuar frente al calentamiento global y poder tapar la boca a los que todavía dudan, o mejor, quieren hacer dudar a mucha gente para que no se actue. Y para ello ¿qué mejor que un time-lapse donde ver a lo largo de unos años cómo han evolucionado?. Un planteamiento aparentemente fácil pero que nadie había hecho hasta ese momento.

Cuentamontes 2018, cuentos y relatos montañeros

Está publicación recoge los relatos premiados en la edición de 2018 del certamen montañero Cuentamontes que se celebra todos los años en Elda y Petrer. Son en total 11 breves historias y 3 poemas.

Empieza con Pesadillas, un relato con un final que te sacude. Y luego sigue por Ordesa, el Himalaya, Etiopía o Riglos, entre otros lugares, en los que el argumento es la montaña o es el escenario en el se desarrolla la trama.

Una buena ocasión de recrearnos, en esta

Viatge a les entranyes de la llengua, d’Eugeni Casanova

I hui 23 d’abril, dia del llibre, altra recomanació literària. Este Viatge a les entranyes de la llengua. De la riquesa a l’agonia del català ens apropa a la realitat (2003) de la llengua que es parla a multitut de localitats de tot el domini lingüístic. No sòc fan dels llibres de sociolingüística pero el periodista Eugeni Casanova, amb el seu estil directe, contant les seues entrevistes a peu de carrer, com si de un documental televisiu es tractara, ens apropa a totes les fronteres on es parla o s’ha deixat de parlar la nostra llengua. I totes son totes: des del Baix Segura i el Carxe a les comarques occitanes del pirineu frances, les localitats aragoneses que també el parlen o fins a la localitat italiana de l’Alguer.

L’ós del Pirineu. Crònica d’un extermini, d’Eugeni Casanova

El 2006 vaig comprar este llibre sobre eixe meravellos animal que s’ha perdut en quasi tota la península. Te una lectura fàcil, fruit de la prosa periodística d’Eugeni Casanova. A la pàgina web de l’editorial que el va publicar , ens conten un poc de qué va:

“Només queden cinc óssos autòctons al Pirineu. Amb ells morirà una tradició mil·lenària. Des de sempre el gran carnívor europeu ha estat perseguit amb tots els mitjans possibles. Aquest llibre és el més complet sobre el “rei” del Pirineu i aborda tots els aspectes: la caça, la població, la biologia, la història, el folklore, les llegendes… El text recull la tradició oral de cadascuna de les valls al sud i al nord de la serralada, i preserva els darrers testimonis abans de l’oblit definitiu. Malauradament aquesta és la crònica final sobre l’habitant més mític de les nostres muntanyes”

Modernisme a Novelda. El llegat d’una esplendor comercial

Hem llegit este llibre sobre el modernisme a la nostra ciutat, vist des de diverses perspectives. Editat per la Universitat d’Alacant a través de la seua col•lecció L’Ordit i coordinat per Rosanna Arango i Merche Navarro, diversos especialistes ens parlen del context històric i de la burguesia (Verónica Quiles i David Beltrá), l’arquitectònic i urbanístic (Andrés Martínez-Medina), la naturalesa i el simbolisme en el modernisme (Daniel Climent i Carles Martín) i finalment Daniel Andrés Díaz i Concepción Navarro ens fan un recorregut urbà per les façanes dels principals edificis modernistes a través dels itineraris urbans que tenen elaborats al Museu Històric i Artístic de Novelda.

Arista Salenques-Tempestats a l’Aneto

Pujada tras passar el coll de Coronas

Tornem novament als Pirineus el juliol de 1986, la primera volta que vaig a l’estiu. En companyia de Juan Carlos Pereletegui, Leandre Irles i Francisco, de Callosa de Segura, anem a afrontar la màxima altura de la cordillera: el pic Aneto amb 3404 m. Pero el que destaca no es el cim si no la ruta triada per a pujar-lo: les aristes Salenques i Tempestats, tot el contrari a una ruta “normal” o fàcil. I l’aproximació també es destacable: ni la mes curta, ni la mes fácil pero sí solitaria y espectacular.

Per què vam decidir fer eixe itinerari? Juan Carlos ho recorda així:“era junio, preparaba exámenes de la carrera, cogimos la caravana y un cajón de libros y nos fuimos a Calpe, en la pista que bordea la cara este, junto al mar.

Primera ruta per Gredos: del Victory a la laguna Grande

L’any 1984 va ser quan ens vam decidir a descobrir una altra zona: la serra de Gredos. Era estiu i Leandro, Jordi i jo formaven l’expedició que ens vam dirigir a Guisando per accedir per la plataforma. Ahí carregats en motxilons per a la travessía en autosuficiéncia ya que, encara que havien refugis, portavem tenda. Ens va costar hores la ruta de pujada al refugi Victory (+850m. en poc mes de 4 km.). Recompensats per l’espectacular vista que teniem enfront dels Galayos, vam descansar allí passant la nit, crec.

Primer viatge a Pirineus: el valle de Pineta

Era l’any 1985 i amb prop de 19 anys ja haviem recorregut algunes serres peninsulars: Cazorla, Gredos, Cuenca… pero no coneixia els Pirineus així que vam aprofitar l’autobús que muntava un club ilicità els dies de setmana santa per a anar-nos amb ells a la vall de Pineta. Quant vam arribar l’oratge no era precissament el millor. Vam acampar prop del parador nacional de Monte Perdido i ens vam dedicar a esperar que milloraren les condicions atmosfèriques.

Pujada a la Pica d’Estats

El port del Sotllo al centre i a la dreta, la Pica d’Estats

Ara fa 19 anys vam pujar Leandre i jo a la Pica d’Estats (3143 m.). La Setmana Santa de 2001 ens vam anar amb les families al camping de Ribera de Cardós a passar uns dies a esta comarca del pirineu català que apenes coneixiem. Entre eixides a la neu familiars, visites a museus, hípica i altres activitats, ens reservarem un dia per a fer una escapada ràpida a la Pica.

Havia neu i vam començar abans del refugi de Vallferrera. Imagine que accediriem per la pista fins on vam poder.