Pels estrets del riu Ebrón

Per a acabar la nostra visita al Racó d’Ademús vam triar fer una ruta que realment està a la veïna Terol. Vam passar Castielfabib en direcció a la localitat de El Cuervo. Passada la mateixa, trobem un àrea recreativa amb aparcament on s’inicia la ruta. El recorregut es principalment pla els primers quilòmetres, durant el tram mes fluvial i divertit amb ponts, escales i passarel·les. Pero el recomanable es fer el recorregut complet fins arribar a la cascada de Calicanto i al poble de El Tormón, que es el recorregut que vam fer nosaltres.

A partir del moment que ens separem del riu, hi ha mes desnivell encara que no es exagerat. Passarem per sendes amb vistes panoràmiques i ponts naturals fins que tornem a caminar al costat del riu Ebrón: ja estem pròxims al xorrador d’aigua de Calicanto. Tot un espectacle natural de verdor, aigua i pau.

La Chica de Nieve, de Javier Castillo

No soy aficionado a la novela policiaca pero cuando te regalan un libro hay que intentar leerlo. Ni conocía al autor ni la obra, por mucho que anunciasen en portada que habían vendido 1.300.000 ejemplares. La amenaza de que iba a llegar antes la serie en Netflix que haber empezado a leer el libro hizo que en unos días de descanso buscase tiempo para empezar con La Chica de Nieve. “En unas semanas lo habré acabado”, pensé.

Empecé a leer y ya en el primer capítulo la lectura iba fluida y el argumento enganchaba. En unos horas libres en pocos días llevaba la mitad del libro y en menos de una semana había acabado la lectura de la novela. La trama de la desaparición de la niña Kiera. la angustia de y la desesperación de los padres, la investigación policial y sobre todo la periodística, que es de lo que va realmente el libro, funciona. Pero funciona sobre todo por algunos recursos que echo de menos en otras novelas y esta las cumple casi todas:

Des d’Ademús a Vallanca pel riu Bohilgues

El segon dia de la nostra estada a Ademús vam fer una ruta des de la mateixa localitat fins a Vallanca, ubicada a 6 km. El punt de partida es el centre d’informació turística, on trobem el llavador del poble, perfectament restaurat, una font i un antic molí, convertit en centre d’interpretació. Aquí parteix el sender PR-CV 131.6 per un itinerari fluvial amb poc desnivell que fa la ruta apta per a tots els públics.

Pujada al Alto de las Barracas, al Racó d’Ademús

Tota una comarca que no coneixiem: el Racó d’Ademús. I uns dies per davant per aprofitar i descobrir-la. Comencem pel mes alt: comforme arribem, ens dirigim a la Puebla de San Miguel, el municipi amb menys població de la comarca. A les afores está l’oficina del Parc Natural que porta el mateix nom que el poble. Per allí passa el sender PR-CV 131.8 que ens porta al cim mateix del Alto de las Barracas pero degut al poc temps amb el que comptem, ens aproximem per pista forestal a un punt mes alt. Deixem el cotxe a l’encreuament amb la pista que porta al pic Gavilán on, en 2.4 km., podem alcançar el cim de 1838 m. d’altitut.

La pujada a la Penya Migjorn 2022

La pujada a la Penya Migjorn era una d’eixes carreres que no havia feta i la tenia present per a complir amb ella en quant poguera. I va arribar el día el passat 6 de novembre: vaig enfilar cap a Xixona, a fer uns 25 km i +1300 m. El recorregut era nou perque abans era una mitja marató de muntanya i per a esta ocasió l’havien allargat.

Novament coincideix amb Anabel Martínez, que arriba disposta a tot, com sempre. Salutacions a amics i coneguts i a les 9 h. donen l’eixida, cap a les afores de Xixona on promte agafem senda i comencem a pujar pel PR-CV 212 que ens portarà en pocs quilòmetres a superar més de 800 metres de desnivell. El final del sender que arriba a la Penya es sempre espectacular amb les seues parets i crestes i els voltors volant per damunt dels nostres caps. Faig cim i enfilem per dalt de tota la corda de la muntanya en direcció nord cap a la font i àrea recreativa de Vivens (km 15) on arribe en 1h i 47 minuts i ja girem en direcció de tornada cap a Xixona. Encara ens quedava altra pujada forta per fer: l’Alt de la Martina, i des d’aquí, passant per la Llibreria i la font i les Penyes de Roset, ja predomina la baixada fins a la meta.

Artiga de Lin i Saut deth Pish: rutes fàcils per la Val d’Aran

A principis de juliol vam estar de vacacions a la Val d’Aran fent senderisme quasi tots els dies previs a la Marató de Molieres. Destaquem estes dos rutes, entre les que vam fer, per la presència d’aigua, boscos i verdor, a més de la seua facilitat per a realitzar-les:

1-Artiga de Lin. Accedint des de Es Bòrdes, seguim per una pista asfaltada que ens porta fins a l’aparcament de la Mair de Diu dera Artiga de Lin, on hi ha punt de informació i pot estar tancada la resta de pista per evitar aglomeracions però hi ha un trenet que munta fins al refugi de Plan dera Artiga. Eixe dia no estava tancat pero igualment vam deixar el cotxe perque l’interessant es agafar el sender que eix allí per gaudir del riu Joeu, dels boscos de ribera i de faigs i de l’ombra, que a l’estiu ve be. El primer punt destacat que trobem es el Guardader der Aigua, una bella cascada. Seguint la senda arribem als Uelhs deth Joeu, naiximent del riu om podem apreciar la surgencia que ve des del Forau d’Aigulluts, que replega les aigües de la glacera de l’Aneto, i tras 4 km. subterranis, reapareix en este punt.

Botamarges 2022

En ruta… (Foto: Rafa Romero)

La Botamarges era una de les poques proves d’ultradistància que no havia fet, entre les que tenim més pròximes així que enguany era l’any… Els 64 km de la Botamarges recòrren Forna, la Safor i la Vall de Gallinera. Enguany el traçat s’havia modificat per evitar la zona cremada al gran incendi de la Vall de Laguar, que també va alcançar a la Foradada. El nou recorregut finalment mantenia la distància i desnivell habital pero passant per altres llocs.

També está a la linea d’eixida la companyera del club Anabel Martinez, que ve a per totes i millorar el tercer lloc de l’any passat. Eixim a les 6 del matí del de Forna, pedania d’Adsubia, per camí costera avall fins enllaçar en sendes i camins que, ara ja pujant, ens fan arribar tras 11 km. a Villalonga tras 1 h. i 22 minuts. Seguim amb pendent lleugera vora el riu Serpis, per la via verda i algun dels seus túnels. Al voltant del km 19 s’acaba la broma i iniciem la pujada als prop de 1000 msnm de l’Alt de la Safor. A la part final no podem apreciar les vistes perque ens envolta la boira pero s’intueix les penyes i tallats prop del cim. I ja baixada cap a l’Orxa (km. 29) on arribe en 4 h. 10 min.

Tollos, barranc de Malafí i Benimassot

El barranc de Malafí

Tollos es el municipi amb menys població d’Alacant i mai ho haviem visitat així que vam aprofitar que estavem de vacacions i el 8 de juliol vam fer una visita i una ruta senderista pel barranc de Malafí. Donada la calor prevista, no vam planificar cap pujada muntanyera i ens vam limitar a explorar el sender PR-CV 168 que passa per Tollos i travessa el citat barranc cap a Castell de Castells. L’itinerari que vam fer parteix del parc infantil a l’entrada del poble i va ser en descens durant 7 km, tornant pel mateix lloc.

El Trail Vielha-Molières, una marató de muntanya brutal…

Pujant el tram final del Molières

Parlar del trail Vielha-Molieres 3010 com una marató de muntanya es quedar-se molt curt. La seua distància, 43 km, enganya. El seu desnivell positiu, 4200 m., ja comença a situar-nos en altre nivell més pròxim a les ultres. I el fet de passar per un dels 3000 del Pirineu ja li dona un toc especial i totalment alpí. Com aquell que diu, la carrera “soles” te tres pujades: uns 1600 fins al Montpius, altres 1600 fins al Molières i algo mes de 800 fins al port de Vielha. Anem als fets.

La carrera era la culminació d’una setmana de vacacions a la Val d’Aran en companya de Bea. Tras la preparació que havía portat fins a la setmana anterior amb eixides, en solitari o acompanyat, per les tòrrides terres del sud valencià, a voltes fent quilòmetres a mes de 30º, vaig ser conscient que no calia còrrer eixos últims dies i els vaig dedicar a fer senderisme per tota la vall. El ritme tranquil i l’us de bastons era l’única part de entrenament que calia reforçar eixos dies.

La nave, de Tomás Salvador

Andaba buscando alguna novela de ciencia ficción más allà del archiconocido Isaac Asimov y he descubierto ésta a través de Los libros de Zoe, del amigo Juan Carlos Pereletegui. Podría decirse que Tomás Salvador fue de los primeros autores españoles en embarcarse a escribir en este género, que él llama fantasía-científica, allá por los años 50. El argumento: una nave vagando por el espacio interestelar con miles de humanos 700 años después de haber despegado de la Tierra. Ya no hay conciencia de la pertenencia a la Tierra ni a sus orígenes, el lenguaje se ha ido perdiendo, la iniciativa, la ciencia, el conocimiento, el tiempo… Y además divididos en dos clases sociales: los kros, que habitan los espacios iluminados y los wit, que están ocupando los niveles oscuros abandonados por los primeros y sometidos a ellos.

Y un protagonista: Shim, hombre de letras, encargado de anotar en el libro de la nave los hechos más relevantes de su acontecer. Y de paso leer lo que escribieron sus antecesores y descubrir así la verdadera historia de la nave.